A les persones ens passen coses. Cada dia. No
hi ha dia que no ens passi quelcom que ens faci sentir bé o ens faci sentir
malament.
Com va dir John Lennon: “la vida és el que ens
passa mentre nosaltres anem fent altres plans”. I què passa quan aquestes coses
que ens passen interfereixen allò que nosaltres teníem planificat o preparat?
Com ens sentim quan alguna cosa no va com ho havíem previst?
Davant d’aquesta possibilitat hi ha persones
que no s’alteren mai, les veus sempre somrient afrontant, ho millor dit,
acceptant el nou rumb. Flueixen amb la vida.
En canvi hi ha altres persones que, quan
apareix una petita variació d’allò que esperaven, treuen de dins el que m’agrada
anomenar “la bèstia”. La bèstia pot adoptar diferents formes: enrabiada,
trista, frustrada, impotent,... quan apareix la bèstia sempre entra en
conflicte amb el motiu o amb les persona que ella entén que té la culpa del que
li està succeint. Es col·loca, encara que no en sigui conscient, en el rol de
víctima. És com si digués: - ho veus!! Per culpa teva ara no podré seguir el
meu pla! Ara estic enfadada, enrabiada, frustrada! No és just! No m’ho mereixo!
I com que no m’ho mereixo, ara TÚ ho pagaràs!
Aquesta voluntat d’enfrontar-se amb la causa
de l’imprevist a vegades es materialitza en l’exterior de la persona adoptant
la forma de crits, insults, violència, plors, menyspreu, etc. A vegades no es materialitza en l’exterior ja
que s’inhibeix per por a que la seva conducta no sigui acceptada per els demés,
però si t’hi fixes bé, la bèstia és allà, engabiada. Dins de la gàbia crida,
insulta, violenta, plora, menysprea, encara que de fora sembli que no es pugui
percebre.
Ara m’agradaria que fessis un petit
experiment. Serà un experiment una mica atípic i no et portarà més de 2 segons.
Vull que colpegis la taula amb el palmell de la mà. Fes-ho amb prou força – no et
trenquis la mà, però!!!!-. Què ha passat, s’ha sobresaltat algú? Si estàs
acompanyada potser et prendran per boja, no pateixis, explica que és un experiment!
Què ha passat amb la teva mà quan has colpejat? Has notat dolor? Un formigueig
molest? Segur que sí! Cada vegada que ataques a algú o quelcom, al mateix temps
et fas mal a tu mateix. És el vell concepte d’Acció – Reacció. Cada vegada que
apareix la bèstia aquesta es gira en contra de nosaltres.
Un dels impulsos que les persones, com animal
mamífers que som, experimentem amb més força, és el de la supervivència. Estem programats
per sobreviure. Així doncs si cada vegada que apareix la bèstia anem en contra de la nostra naturalesa, ja que
ens ataquem, perquè ho fem? Com potser que ens autoagredim? Ho fem perquè no som
conscients. No som conscients de que ens estem fent mal.
Potser algú pensarà que no n’hi ha per tant. A
aquestes persones vull preguntar-vos. Com us sentiu amb vosaltres mateixes
després de que la bèstia hagi atacat? Culpables? Avergonyides? Més enrabiades
encara? I quan apareix però la tanqueu ràpidament en una gàbia? Impotents?
Menyspreades? Acumuleu rancúnia? Que aparegui la bèstia mai és bo per a
nosaltres.
Quan apareix la bèstia actuem des de la
REACTIVITAT, és a dir reaccionem a l’estímul, persona o fet que etiquetem com a
culpable del que ens acaba de passar. Aquesta conducta és molt similar a les
que tenen els nens i nenes petites quan les coses no els surten com voldrien o
no tenen el que necessiten. Que un infant ho faci pot tenir un sentit per a la
seva supervivència, i és que quan som nadons i al llarg dels primers anys de la
nostra vida, necessitem dels demés per satisfer les nostres necessitats. Som
DEPENDENTS dels altres per poder estar bé.
Quan una persona és adulta, ja s’ha desenvolupat
i ha madurat el suficient per ser ella mateixa l’encarregada de cobrir-se les
pròpies necessitats. A la pràctica, però, moltes persones no abandonen mai
aquesta dependència de delegar en els demés el seu propi benestar. Mai aprenen
a ser INDEPENDENTS dels demés i a delegar sobre elles mateixes el seu propi
benestar. De fet és més còmode tenir algú a qui posar-li les culpes del propi
malestar, ja que sinó tinc a ningú a qui carregar-li el mort, vol dir que jo m’haig
de fer responsable de mi mateix, del que em passa, de com em sento, de les
meves accions i de les seves conseqüències, i això significa madurar, fer-se
gran, SER RESPONSABLE D’UN MATEIX!
A la bèstia també li podem anomenar EGO. Cada
persona conviu amb el seu EGO o bèstia. L’Ego projecta cap als demés les
nostres expectatives, la nostra manera de veure i creure el món, els nostres desitjos
i necessitats. Fa responsables als demés d’ajustar-se a nosaltres. Com ja he
explicat abans, es va configurant en la nostra infantesa i és un mecanisme de
supervivència.
Resumint doncs, quan actuem reactivament al que
ens succeeix apareix el nostre Ego per buscar a algú o quelcom a qui culpar del
nostre propi malestar amb la voluntat d’intentar satisfer unes necessitats que
ens corresponen a nosaltres satisfer. A la vegada ens ataca i ens segueix estancant en la dependència a
que sigui quelcom extern el responsable del nostre propi benestar.
L’altre cara de la moneda és la consciència,
la comprensió i l’acceptació. Has provat mai de transportar aigua amb les mans
d’un lloc a un altre? Normalment quan arribes al destí et queda ben poca aigua
o gens entre les mans. Això passar perquè l’aigua es filtra, flueix entre els
nostres dits. És quasi impossible contenir-la. Només podríem fer-ho amb una
ampolla, però aleshores correm el risc de que l’aigua es podreixi. Si comprenem
com és l’aigua, comprenem quina és la seva naturalesa, sabem que és no és
possible contenir-la entre les mans, que no es pot controlar. Oi que això ho
acceptem d’entrada? I perquè hi ha persones que es neguen a acceptar que la
vida és com l’aigua? Es neguen a
comprendre la seva pròpia naturalesa, que flueix, que s’escola entra les mans,
que no es pot contenir o controlar. Si no acceptem d’entrada que la vida és el
que ens passa, ens frustrem , enfadem, enrabiem per cada gota que s’escola
entre les mans i aleshores cridem, insultem, violentem...apareix la bèstia.
Què cansat que és intentar controlar la
vida!!! I no cal provar d’embotellar-la, ja que si ho aconsegueixes el més
segur és que et podreixis!!
Quan acceptem el que ens està passant, a l’altre,
a l’imprevist, acceptem la vida, li somriem. Aleshores no apareix la bèstia,
sinó que apareix, fent un símil amb el conte, “la Bella o el Bell”. Neix de
dins nostre una profunda comprensió del que està succeint i amb ella l’acompanya
l’objectivitat. Som fins i tot capaços
de veure quan una altre persona està actuant des de la seva bèstia, i lluny de
reaccionar-hi, l’acceptem i apareix en nosaltres una compassió, que no es dona
des de la llàstima, sinó des de la comprensió de qui veu que l’altre s’està
fent mal a si mateixa. Ja no entrem en disputa.
L’acceptació delega en nosaltres mateixos el
nostre propi benestar. Ens apropa a l’Independència, a la maduresa i el poder
de ser nosaltres qui decidim com actuem en cada un dels imprevistos que
apareixen quan nosaltres fem altres plans. L’acceptació es tradueix en accions
com escoltar, comprendre, estimar, perdonar... apareix el que anomenem PROACTIVITAT.
El que no vol dir l’acceptació és passivitat,
conformitat, passotisme del que ens està passant. No voldria que confonguéssim
idees. Des de l'acceptació tampoc inhibim emocions, sinó que les acollim i, objectivament, les dotem de significat.
Per posar un exemple, la mort d'una persona estimada ens pot generar tristesa per la pèrdua que suposa. Si acceptem la situació i l'emoció estarem en condicions de donar una resposta proactiva cap a nosaltres mateixos des de la comprensió. Una resposta proactiva en aquesta situació seria donar-nos el temps necessari de dol. La negació de la mateixa situació i emoció fàcilment podria extreure de nosaltres la bèstia. Altres emocions de tristesa com es poden generar des de les expectatives no complertes de la nostra parella o els nostres fills es donen des de l'Ego, en aquest cas, la consciència ens ajudarà a entendre que probablement aquesta necessitat ens l'hem de cobrir nosaltres i fàcilment ens desconectarem d'aquesta tristesa.
També des de l’acceptació podem posar límits, podem dur a terme accions per
influir o modificar el que ens està passant, ens comuniquem amb el món i amb
les persones des de l’amor i la
consideració a l’altre, perquè a l fer-ho, per el mateix concepte d'acció - reacció, aprenem a estimar-nos més a
nosaltres i a tenir-nos en més consideració. És a dir, quan actuem des de la
Proactivitat ho fem d’una manera coherent amb nosaltres i amb els demés i ens
repercuteix amb una major satisfacció.
Per treballar la PROACTIVITAT el que primer
hem de fer és veure en quins moments apareix la bèstia. Un cop la veiem li
donem la benvinguda i li preguntem:
Què no estàs acceptant d’aquesta situació?
Què
estàs reclamant en l’altre que no t’estàs donant a tu?
Què has de comprendre?
Què necessites donar-te?
De quina manera m’ho puc donar?
I ara, com actuaré? Què faré?
Estic segur que treballar la proactivitat serà
molt senzill. Al nostre dia a dia hi ha molts mestres de vida. Els mestres de vida
són aquelles persones o situacions que aconsegueixen que aparegui la nostra
bèstia. A vegades aquestes persones les
evitem. Ara és el moment d’anar-les a veure i practicar.
Ànims! I a seguir construint-nos com volem!