Què m’ajudaria a fer un gran un gran salt ara mateix?I el més important, de què necessito desprendre’m per a fer-ho possible?
Aquestes dues
qüestions les puc aplicar en cada àmbit de la meva vida, i han estat planejat
últimament per la meva ment, sobre tot arran d’una conversa amb dos amics
escaladors, amb els quals coincidim sovint al rocòdrom.
La resposta en les
dues preguntes recauen, en aquest cas, en el mateix lloc. De la por.
La situació es va
desenvolupar de la següent manera: últimament estem entrenant fort i els
avenços en les nostres habilitats i coneixements són evidents. No fa gaire vam
coincidir a roca i vam poder constatar que en alguns casos, no ens atrevíem a
fer el pas clau per por a caure. La reflexió es va succeir la setmana passada,
quan vam reconèixer en nosaltres aquesta limitació; i que, tot i tenir propòsit,
les habilitats i els coneixements, ens mancava superar aquesta por per a poder
tenir l’actitud necessària que ens permetria fer “el gran salt”.
Trobar-me de cara amb
aquesta realitat em va fer veure que, l’escalada és una metàfora de la vida.
Aquesta certesa la tenia de feia dies però finalment vaig entendre el per què.
En totes les situacions de la nostre vida, per a prosperar cal tenir les quatre
potes de la taula, i que si hi ha alguna mancança en algunes d’elles, la manca
d’equilibri no ens deixarà avançar:
- Coneixements
- Habilitats
- Actitud
- Propòsit
La immensa majoria de
les persones tenim dues de les quatre potes ben assentades, ja que hem pogut
acumular coneixements i habilitats al llarg de la vida. També són les més
fàcilment entrenables. En alguns casos hi ha persones que no tenen propòsit.
Te'ls trobes i et diuen que no saben què volen de la vida; i molts persones
tenim por a caure.
Francament, crec que és millor ser dels del grup que tenim
propòsit però tenim por a caure, que no pas dels que no tenen propòsit. Tenir
propòsit implica que saps què vols i quins passos et cal donar. Vol dir que et
coneixes, que saps quina és la teva vocació, què t’agrada i se’t dona bé.... Si
no tens propòsit no avances cap enlloc, perquè enlloc és on ja et trobes.
D’aquesta manera
arribem al cap de la qüestió: Com podem fer el gran salt i superar aquesta por
que no ens permet arribar a ser qui volem ser?
Superant la por a
perdre.
I què podem perdre?
Tot. Res. Crec que cal que això
ho expliqui poc a poc.
Haurem de superar la
por a perdre-ho TOT si creiem que hi ha quelcom que podem posseir; si creiem
realment que hi ha quelcom que pot ser nostre. Necessitem posseir si creiem que
som allò que tenim. En la nostre
societat, i en la forma d’entendre el concepte de vida, SOM allò que FEM o
TENIM. Aquesta és una creença errònia.
La paradoxa del cas,
però, és que és precisament això que fem o que tenim, al que ens aferrem, el
que ens priva de ser qui realment som. Perquè si ens parem a reflexionar per un
moment....què tenim? No hi ha res, res de res, que puguem posseir, ja que
d’entrada, tot ho tenim perdut, fins i tot la vida.
Sabem que res dura per
sempre, que allò que tenim en qualsevol moment se’ns pot arrabassar. Per tant,
si entenem que “així és la vida”, no podem perdre res perquè en el fons no
tenim res nostre. La part de nosaltres que s’ocupa de procurar no perdre res és
el nostre ego.
Si no tenim res a
perdre ho tenim tot a guanyar. Quan la teva ment es capaç d’assimilar aquesta
idea passa a enfocar els seus pensaments en el COM fer-ho possible, no existeix
espai per el dubte. Tant sols pel propòsit i tot el potencial al servei
d’aquest. El compromís se centra en un mateix sobre l’acció.
Deixem de centrar-nos
en les conseqüències i els resultats per centrar la ment en el camí, en el ara
i el moment present.
I ara? Com enfoques
les dues preguntes que feia al principi?
Què t’ajudaria a fer
un gran un gran salt ara mateix?
I el més important, de què necessites
desprendre’t per a fer-ho possible?