APRENENT A CONVIURE AMB PARELLA O A CONVIURE AMB MI?

L’expressió “conviure amb parella” pot tenir tants significats com parelles hi ha i persones formen les parelles. Això és degut a l’experiència prèvia de cada subjecte pel que fa a les relacions de parella que hagi experimentat per si mateix o a través dels seus pares, familiars, amistats o models que hagin resultat per a la persona significatius. Per aquest motiu aquest article no pretén ser en cap cas un decàleg del que hauria de significar conviure amb parella ni vol ser un guia de bons usos, tan sols vol explorar aquells fets quotidians que es succeeixen en el món de la parella i que poden ser causes de malestar i dolor entre els membres de la mateixa.

Analitzant i debatent al voltant de com es formen les parelles, normalment la gent coincideix que s’inicia a causa d’una atracció, que pot ser física, intel·lectual, espiritual, emocional, etc. Normalment a continuació apareix la passió com a causa de la segregació d’endorfines, que fa despertar en nosaltres el sentiment de desig cap a l’altre persona. Durant aquest primer període tot és perfecte, només sabem veure les virtuts i potencialitats de l’altre persona i fins i tot ens veiem a nosaltres com a persones més altes i guapes, espontànies, flexibles i divertides. 

Aquest fenomen té sentit com a instrument biològic de la reproducció de l’espècie, i no som la única espècie en que en èpoques d’aparellament el mascle i la femella treuen tots els seus encants per a poder incrementar el seu poder de seducció. La pregunta que bé a continuació és: i després de la passió, què queda? Doncs queda l’amor i amb l’amor  es poden fer molts i molts quilòmetres o tan sols uns quants. 

Amb això vull dir que l’amor és una decisió conscient de voler acompanyar a l’altre persona en la seva vida. He usat el terme “acompanyar” amb la intencionalitat correcte de voler expressar que és una persona la qui decideix col·locar-se al costat d’un altre, tal i com el seu prefix “co-“ de “conviure” indica. En la idea de ser company o companya no s’inclou el sentit de pertinença, és a dir, jo no pertanyo a l’altre persona ni l’altre em pertany a mi pel simple fet de ser companys.

Aquesta explicació pot semblar molt òbvia però sembla que sovint s’oblida, i sinó, perquè hi ha persones que s’enfaden quan la seva parella un dissabte a la nit diu que prefereix sortir a sopar i de festa amb les seves amistats enlloc de quedar-se a casa veient una pel·lícula? O que no et pot estar en aquell moment per tu perquè està fent quelcom important? O que es vol vestir d’una manera en concret? Segur que tots i totes podem trobar diferents exemples similars a aquests. L’ennuig podria tenir sentit si l’altre fos de la meva possessió, si fos el meu esclau, el meu servei, la meva joguina...però si no és res d’això, perquè ens enfadem?

He començat explicant que la idea de parella pot ser tant diferent com cada persona que conec. Igual passa amb l’amor. Cada persona expressa el seu amor cap a les persones que estima de diferents maneres. Hi ha persones que ho expressen amb petons, abraçades i carícies, d’altres que ho expressen cuinant, d’altres que fan coses com portar a la seva parella a l’aeroport a les 4 de la matinada, d’altres que escolten, d’altres que cuiden.

Quan dos persones decideixen conviure com a parella poden pensar que amb la passió del primer moment n’hi haurà prou per a solidificar i construir una relació que pugui durar anys. Res més lluny de la realitat. Cada persona “parla” un llenguatge de l’amor totalment diferent, segons expressa aquest sentiment cap a l’altre persona. Si un dels dos no és capaç de comprendre aquest llenguatge de l’altre fàcilment pot caure en la tristesa i la frustració, doncs si una cosa necessita l’amor és reciprocitat. 

Normalment cada membre de la parella aporta com a mostra del seu amor el que per a ell o ella resulta important en una relació. Si per a mi és important que m’escoltin, quan la meva parella m’expliqui quelcom l’escoltaré amb els cinc sentits. Si per a mi és important les mostres d’amor com els petons, les abraçades, les carícies aportaré aquests gests a la relació.

On comença el malestar? Doncs comença en el punt on un dels membres de la parella espera com a demostració d’amor de l’altre que aporti a la relació allò que per a ell  o ella és important. És a dir, que parli el mateix llenguatge que nosaltres pel que fa a matèria amorosa. Què succeeix si no parla el meu llenguatge? No m’estima? No em sentiré realitzat/da en la meva relació? Seré capaç de comprendre quines són les demostracions que l’altre fa de l’estima que em té si tan sols valoro com a mostres d’amor allò que tan sols és important per a mi? Segurament no.

Esperar que l’altre aporti a la relació allò que és important per a mi estableix entre els membres de la parella una relació de dependència, ja que el benestar propi de cada persona passa per l’actitud i comportament de l’altre. És a dir, el meu benestar no depèn de mi, sinó de l’altre. La idea de dependència ja l’he explicat en el següent article: 
http://www.gerardcoaching.blogspot.com.es/2012/03/bestia-o-bella-trascendint-lego.html

Darrera la dependència sempre hi ha dolor materialitzat en tristesa, ràbia, frustració, enuig, menyspreu, impotència. Et sona? Apareixen alguns d’aquestes emocions en la teva relació de parella?

Pel que jo sé la idea d’Amor no té res a veure amb les emocions i sentiments abans esmentats, ans el contrari, l’amor l’associo a actituds com la flexibilitat, la comprensió, l’acceptació, el perdó, etc. actituds totes elles que ens fan sentir bé.

L’amor tan sols ens connecta amb el benestar des de la relació de dos persones madures i independents que decideixen a cada moment com volen ser i qui volen ser
http://www.gerardcoaching.blogspot.com.es/2012/04/una-decisio-encertada.html.

Aquests tipus de relació entre dos persones independents s’anomena una relació d’interdependència on cada persona aporta a la relació allò que se sent lliure d’aportar, sense obligacions, i accepta amb gratitud allò que l’altre està disposat a aportar, ja que no n’espera res a canvi. 

Des d’aquesta mirada la relació que es construeix entre els membres de la parella supera i transcendeix a la pròpia parella ja que és molt més gran que la suma de les parts, ja que en ella cada membre hi troba un espai on poder ser ell mateix i aprendre i compartir amb l’altre i de la seva pròpia experiència.

En tot cas, el primer pas per a poder construir una relació d’interdependència serà prendre consciència d’aquells aspectes que ens generen dependència cap a l’altre persona. Un segon pas passarà per comprendre quin és el llenguatge que utilitza cada membre de la parella pel que fa a la demostració de l’amor que senten l’un per l’altre. 

La figura d’una coach que acompanyi a la parella pot ser un bon recurs per a poder detectar aquestes àrees de malestar, d’on neixen i de quina manera repercuteixen en la relació de parella, per a poder canviar-les i des d’aquí poder construir un model de relació més sa i més harmònic per a totes dues persones.

Si penses que en la teva relació apareix aquest tipus de malestar, les següents preguntes et poden ajudar a prendre consciència:

-          Quina situació es repeteix amb la teva parella que és causa del teu malestar?

-          Quina necessitat sents que no s’està cobrint?

-    Quin poder estàs donant a l’altre persona quan esperes que sigui ella qui et cobreixi aquesta necessitat?

-          Quin poder t’estàs traient a tu quan esperes que sigui l’altre qui cobreixi aquesta necessitat?

-          Què necessites comprendre de tu i la teva necessitat?

-          Qui seràs quan apliquis el què has comprès?

-          Com serà la teva relació de parella quan apliquis el que has comprès?

-          Què faràs? Quan ho faràs? Qui et pot ajudar? Com et pot ajudar?