En pocs dies tindrem el Nadal aquí, i vull
aprofitar l’ocasió d’aquest article per desitjar-vos un Bon Nadal i que tingueu
una bona entrada d’any i un millor 2013. També vull aprofitar l’ocasió per reflexionar
i escriure quatre ratlles sobre alguns temes que la conjuntura actual està
posant damunt de la taula, juntament amb l’escudella i els canelons, de les
famílies.
És evident que aquest Nadal serà diferent per
a moltes persones, i és que la situació en la que ens trobem ha canviat
radicalment d’ençà fa un any. L’estabilitat amb la qual s’afrontava aquestes
dates fa just pocs anys s’ha esfumat, deixant en el seu lloc una sensació
d’inestabilitat que posa en qüestionament certes tradicions que fins ara
semblaven irrenunciables per les famílies. Regals, àpats, despeses, opulència
hauran de ser substituïdes per un nou paradigma
.
La crisi ha provocat que molts persones hagin
deixat el seu cercle de confort i s’hagin vist arrossegades cap a una zona de risc
o de canvi de manera involuntària, deixant sensacions d’incertesa, por,
impotència, enuig i ràbia rere seu. El canvi de paradigma de les persones
acabarà succeint per el propi instint de la supervivència, igual que cau la
fruita madura. No obstant aquest és massa recent per a que el puguem assimilar
i digerir amb tranquil·litat.
També en aquests dies és qüestió de respondre
a certs dilemes que se’ns presentaran des d’un nivell de comprensió més elevat.
No té sentit voler estirar més el braç que la màniga ni tampoc té sentit oferir
regals a les persones estimades, bé per voler agradar ,bé per por a no quedar
bé i complaure les expectatives dels demés, sinó tenim com fer front a les
despeses que això comporta.
Aquest moment actual ens ofereix la possibilitat de
reflexionar sobre certs aspectes de nosaltres mateixos que ens permetran passar
de la dependència cap a altres persones o circumstàncies, a la independència. O dit d’una altre manera,
del malestar cap al benestar i la tranquil·litat.
Posem un exemple, imagineu que teniu fills,
filles, un nebodet o nebodeta petita que us estimeu, evidentment, amb bogeria. Si ja els teniu no us costarà
gens ni mica imaginar-vos en aquesta situació. Sabeu que li fa una il·lusió terrible que li
regalin aquella joguina que ja fa dies que demana i que ha vist anunciada per
la televisió. No obstant sabeu que no us podeu permetre de cap de les maneres
pagar-la. Davant d’aquesta situació, si intentem resoldre aquest dilema al
mateix nivell que s’ha creat sempre en sortirem perdent. En aquest cas, això
podria acabar de dues maneres:
1) Li feu el regal perquè sigui feliç, però
això us suposa un malestar a curt i a mig termini ja que us col·loca econòmicament
en una situació delicada. A partir d’aquí podria començar un cercle viciós de
malestar justificat en motius sempre externs a un mateix. Pensaments com “no és
just que no pugui ni comprar un regal!, que si sempre he treballat molt i ara
m’haig de veure en aquesta situació, haver de decidir entre una cosa o una
altre, etc.”
2) No li feu el regal perquè no podeu fer
front a aquesta despesa, però quan comprova que el Tió o bé els Reis no li
porten la joguina desitjada, se us trenca el cor i sentiu remordiments. Aquests
els intenteu compensar de diferents maneres, alimentant altre vegada el mateix
cercle viciós de malestar.
L’element comú d’ambdós respostes està en el
fet de posar el centre del benestar fora d’un mateix. En les circumstàncies, en
el regal, en la reacció del fill o filla, nebot, neboda, davant de la
culminació de les seves expectatives, etc. Sempre que col·loquem el nostre
benestar en mans d’elements exteriors l’estarem condicionant. Podrem acabar
sent com un vaixell sense timó que qualsevol corrent o ràfega d’aire s’emporta cap
a rumbs a la deriva.
Així doncs què fer? Comprar aquell regal o no
comprar-lo? Quan ens trobem davant d’un dilema hem de buscar la resposta en un
altre lloc. Quins són els meus valors? Què és important per a mi? Ens hem de
plantejar quina mena de persona volem ser i quina és l’acció que ens apropa a
la persona que volem ser.
Seguim amb l’exemple. Si a aquestes preguntes
algú respongués que vol ser un pare o una mare, un tiet o tieta justa,
coherent, responsable, conseqüent, valenta, carinyosa, ... segurament l’opció
que passa per voler apropar-se a aquesta mena de persona contempla altres
opcions diferents, originals, o més novedoses que les dues anteriors
esmentades.
En un altre nivell, fins i tot pot ser positiu
per al fill o filla, nebodet o nebodeta començar a veure que els seus referents
o models de persones adultes prenen decisions des de la independència i els
seus principis. Els més petits de les famílies tenen una capacitat d’adaptació
a situacions noves o canviants molt més afilada que la de les persones adultes.
Tendim a preocupar-nos en excés i a sobreprotegir-los per por a que no els
falti de res, que no siguin discriminats o que no sigui feliços. Oferir models
de persones que es guien per principis i que supediten les seves emocions a
aquests, mai pot ser perjudicial per ningú.
He volgut posar en l’exemple nen o nena petita
ja que fa poc vaig escoltar per la ràdio que els comerciants deien que havien
notat un descens de les despeses de les famílies en els regals de Nadal, però
que on menys havien apreciat una disminució de les vendes era en els regals per
els més petits de la família. I és que, generalment, costa més fer front a la
decepció d’un infant que a la d’un
adult.
Seguint en la mateixa línia ens podríem
referir a un altre mal hàbit que governa a la majoria de persones, la tendència
a comparar-nos amb els demés. Normalment quan tendim a comparar-nos acabem
ferits, i per evitar el dolor i la por a sortir perdent en aquestes
comparacions, acabem fent coses que ens allunyen de nosaltres mateixos. Que si
fer un súper àpat amb els millors menjars perquè tots els començals es desfacin
en elogis. Que si comprar el millor vi, els millors torrons, els millors
regals. Volem ser els millors pares, tiets, amics, germans, fills, per por a
que els demés amb les seves accions ens superin en les nostres expectatives que
tenim creades sobre nosaltres mateixos.
Quan ens comparem creem el nostre
autoconcepte, i en conseqüència la nostre autoestima, a través del mirall que
els demés ens retornen de la nostra imatge. Per això volem agradar, però....
que passa si algú fa un regal més car? Més luxós? El seu vi més apreciat? El
seu menjar més condimentat? Els canelons tenen més beixamel? El llamàntol pesa
més quilograms? El pernil era de porcs més feliços? Etc, etc , etc...? Doncs
acaba passant que l’ego ens juga males passades, la nostre autoestima baixa i
som més reactius. En aquest cas, igual que en l’anterior, em de fonamentar la
nostre autoestima a través de valors que depenguin exclusivament de nosaltres.
Al ser coherents amb els nostres principis enfortim la nostre autoestima i ens
fa menys por les reaccions, expectatives, valoracions de les demés persones.
Concloent doncs, aquests són dies
d’oportunitats. Tenim la oportunitat de ser una mica més nosaltres mateixos,
reforçant la nostre autoestima prenen
decisions des dels principis, i també tenim la oportunitat de deixar de ser
dependents, reactius de les circumstàncies o persones.
També tenim la oportunitat de fer bons regal
aquest Nadal. Podem regalar als demés la oportunitat de ser ells mateixos,
d’enfortir la seva autoestima i alliberar-se de la dependència cap a nosaltres
a través del nostre propi exemple.
Per tant us desitjo que aquest 2013 els reis us
portin molts dilemes dels quals en pugueu aprendre! Bon Nadal i feliç 2013.