dilluns, 17 de desembre del 2012

BON NADAL, FELIÇ ANY NOU 2013...I MOLTS DILEMES!


En pocs dies tindrem el Nadal aquí, i vull aprofitar l’ocasió d’aquest article per desitjar-vos un Bon Nadal i que tingueu una bona entrada d’any i un millor 2013. També vull aprofitar l’ocasió per reflexionar i escriure quatre ratlles sobre alguns temes que la conjuntura actual està posant damunt de la taula, juntament amb l’escudella i els canelons, de les famílies.

És evident que aquest Nadal serà diferent per a moltes persones, i és que la situació en la que ens trobem ha canviat radicalment d’ençà fa un any. L’estabilitat amb la qual s’afrontava aquestes dates fa just pocs anys s’ha esfumat, deixant en el seu lloc una sensació d’inestabilitat que posa en qüestionament certes tradicions que fins ara semblaven irrenunciables per les famílies. Regals, àpats, despeses, opulència hauran de ser substituïdes per un nou paradigma
.
La crisi ha provocat que molts persones hagin deixat el seu cercle de confort i s’hagin vist arrossegades cap a una zona de risc o de canvi de manera involuntària, deixant sensacions d’incertesa, por, impotència, enuig i ràbia rere seu. El canvi de paradigma de les persones acabarà succeint per el propi instint de la supervivència, igual que cau la fruita madura. No obstant aquest és massa recent per a que el puguem assimilar i digerir amb tranquil·litat.

També en aquests dies és qüestió de respondre a certs dilemes que se’ns presentaran des d’un nivell de comprensió més elevat. No té sentit voler estirar més el braç que la màniga ni tampoc té sentit oferir regals a les persones estimades, bé per voler agradar ,bé per por a no quedar bé i complaure les expectatives dels demés, sinó tenim com fer front a les despeses que això comporta.
Aquest moment  actual ens ofereix la possibilitat de reflexionar sobre certs aspectes de nosaltres mateixos que ens permetran passar de la dependència cap a altres persones o circumstàncies,  a la independència. O dit d’una altre manera, del malestar cap al benestar i la tranquil·litat.

Posem un exemple, imagineu que teniu fills, filles, un nebodet o nebodeta petita que us estimeu, evidentment,  amb bogeria. Si ja els teniu no us costarà gens ni mica imaginar-vos en aquesta situació.  Sabeu que li fa una il·lusió terrible que li regalin aquella joguina que ja fa dies que demana i que ha vist anunciada per la televisió. No obstant sabeu que no us podeu permetre de cap de les maneres pagar-la. Davant d’aquesta situació, si intentem resoldre aquest dilema al mateix nivell que s’ha creat sempre en sortirem perdent. En aquest cas, això podria acabar de dues maneres:

1) Li feu el regal perquè sigui feliç, però això us suposa un malestar a curt i a mig termini ja que us col·loca econòmicament en una situació delicada. A partir d’aquí podria començar un cercle viciós de malestar justificat en motius sempre externs a un mateix. Pensaments com “no és just que no pugui ni comprar un regal!, que si sempre he treballat molt i ara m’haig de veure en aquesta situació, haver de decidir entre una cosa o una altre, etc.”

2) No li feu el regal perquè no podeu fer front a aquesta despesa, però quan comprova que el Tió o bé els Reis no li porten la joguina desitjada, se us trenca el cor i sentiu remordiments. Aquests els intenteu compensar de diferents maneres, alimentant altre vegada el mateix cercle viciós de malestar.
L’element comú d’ambdós respostes està en el fet de posar el centre del benestar fora d’un mateix. En les circumstàncies, en el regal, en la reacció del fill o filla, nebot, neboda, davant de la culminació de les seves expectatives, etc. Sempre que col·loquem el nostre benestar en mans d’elements exteriors l’estarem condicionant. Podrem acabar sent com un vaixell sense timó que qualsevol corrent o ràfega d’aire s’emporta cap a rumbs a la deriva.

Així doncs què fer? Comprar aquell regal o no comprar-lo? Quan ens trobem davant d’un dilema hem de buscar la resposta en un altre lloc. Quins són els meus valors? Què és important per a mi? Ens hem de plantejar quina mena de persona volem ser i quina és l’acció que ens apropa a la persona que volem ser.
Seguim amb l’exemple. Si a aquestes preguntes algú respongués que vol ser un pare o una mare, un tiet o tieta justa, coherent, responsable, conseqüent, valenta, carinyosa, ... segurament l’opció que passa per voler apropar-se a aquesta mena de persona contempla altres opcions diferents, originals, o més novedoses que les dues anteriors esmentades. 

En un altre nivell, fins i tot pot ser positiu per al fill o filla, nebodet o nebodeta començar a veure que els seus referents o models de persones adultes prenen decisions des de la independència i els seus principis. Els més petits de les famílies tenen una capacitat d’adaptació a situacions noves o canviants molt més afilada que la de les persones adultes. Tendim a preocupar-nos en excés i a sobreprotegir-los per por a que no els falti de res, que no siguin discriminats o que no sigui feliços. Oferir models de persones que es guien per principis i que supediten les seves emocions a aquests, mai pot ser perjudicial per ningú.

He volgut posar en l’exemple nen o nena petita ja que fa poc vaig escoltar per la ràdio que els comerciants deien que havien notat un descens de les despeses de les famílies en els regals de Nadal, però que on menys havien apreciat una disminució de les vendes era en els regals per els més petits de la família. I és que, generalment, costa més fer front a la decepció d’un infant que a la d’un  adult.

Seguint en la mateixa línia ens podríem referir a un altre mal hàbit que governa a la majoria de persones, la tendència a comparar-nos amb els demés. Normalment quan tendim a comparar-nos acabem ferits, i per evitar el dolor i la por a sortir perdent en aquestes comparacions, acabem fent coses que ens allunyen de nosaltres mateixos. Que si fer un súper àpat amb els millors menjars perquè tots els començals es desfacin en elogis. Que si comprar el millor vi, els millors torrons, els millors regals. Volem ser els millors pares, tiets, amics, germans, fills, per por a que els demés amb les seves accions ens superin en les nostres expectatives que tenim creades sobre nosaltres mateixos. 

Quan ens comparem creem el nostre autoconcepte, i en conseqüència la nostre autoestima, a través del mirall que els demés ens retornen de la nostra imatge. Per això volem agradar, però.... que passa si algú fa un regal més car? Més luxós? El seu vi més apreciat? El seu menjar més condimentat? Els canelons tenen més beixamel? El llamàntol pesa més quilograms? El pernil era de porcs més feliços? Etc, etc , etc...? Doncs acaba passant que l’ego ens juga males passades, la nostre autoestima baixa i som més reactius. En aquest cas, igual que en l’anterior, em de fonamentar la nostre autoestima a través de valors que depenguin exclusivament de nosaltres. Al ser coherents amb els nostres principis enfortim la nostre autoestima i ens fa menys por les reaccions, expectatives, valoracions de les demés persones.

Concloent doncs, aquests són dies d’oportunitats. Tenim la oportunitat de ser una mica més nosaltres mateixos, reforçant la  nostre autoestima prenen decisions des dels principis, i també tenim la oportunitat de deixar de ser dependents, reactius de les circumstàncies o persones.

També tenim la oportunitat de fer bons regal aquest Nadal. Podem regalar als demés la oportunitat de ser ells mateixos, d’enfortir la seva autoestima i alliberar-se de la dependència cap a nosaltres a través del nostre propi exemple.

Per tant us desitjo que aquest 2013 els reis us portin molts dilemes dels quals en pugueu aprendre! Bon Nadal i feliç 2013.